- Comunicat d’Amics d’El Prat sobre el procés de rehabilitació del Teatre de l’Artesà.
Amb la declaració que, en el Sopar de Festa Major d’Amics d’El Prat de 2013, va fer l’Alcalde Lluís Tejedor mitjançant la qual va anunciar la recuperació del Teatre de l’Artesà, molts pratencs vàrem creure poder veure llum al final d’un túnel al que havíem entrat l’any 1982.
Va ser precisament aleshores quan en Felip Neri Gordi donava el tret de sortida a una llarga campanya que, sota el lema “salvem l’Artesà” llançat des del periòdic Delta, que han continuat l’AVV del Nucli Antic i Amics d’El Prat reivindicant de forma constant, la recuperació d’un element patrimonial singular i cabdal per a la identitat d’una gran part de pratencs.
Des de la realització de xerrades i exposicions, fins a la impulsió activa de la realització d’un exitós documental dirigit per Sergi Sandúa, Amics d’El Prat ha lluitat des de primera fila per la rehabilitació d’aquesta històrica edificació que uneix en la voluntat de recuperació, tant als més grans, que varen poder gaudir de la seva funcionalitat, com als joves, que ni tan sols havien nascut quan, adquirit per l’Ajuntament, l’edifici va entrar en la foscor de la clausura.
Des d’aquella data de 2013, Amics d’El Prat s’ha posat mans a l’obra per tenir capacitat d’influència en el que pogués ser el projecte de rehabilitació del teatre i ha cercat opinions expertes al respecte, com la d’Antoni Ramon Graells, professor titular d’Arquitectura de la UPC i expert en arquitectura dels teatres, que dirigeix l’Observatori de Teatres en Risc per poder disposar d’una opinió sòlida i formada de cara a poder participar activament en l’elaboració del pla d’usos de la instal·lació, participació que ha permès a l’entitat formular propostes i consideracions orientades a compatibilitzar la seva funcionalitat com a infraestructura cultural amb el màxim respecte als seus elements patrimonials essencials.
El procés públic endegat per l’Ajuntament, en el que hi han participat quaranta cinc projectes dels que en van quedar cinc de finalistes, ha desembocat finalment en l’adjudicació d’un projecte que ha despertat una viva polèmica entre els seus defensors i els seus detractors.
En aquesta polèmica Amics d’El Prat considera que s’ha de mantenir essencialment fidel als principis que han inspirat la seva actuació des dels primers moments dels procés reivindicatiu del ja llunyà any 1982 i que, d’acord als principis fundacionals que contenen els seus estatuts, son els de defensar el patrimoni identitari del nostre poble per sobre d’altres consideracions funcionals que es puguin tenir en compte.
És en aquest sentit que cal, alhora, entendre el concepte que l’entitat defensa quan es pronuncia com a defensora d’un procés de rehabilitació respectuós amb l’essència històrica i patrimonial de l’edifici. En què es concreta aquesta posició? Doncs senzillament en exigir una sàvia combinació de la viabilitat de la infraestructura, amb la ineludible necessitat de que els pratencs reconeguem com a propi el nou teatre que en pugui sortir de tot plegat.
Es per això que en la posició d’Amics d’El Prat davant el projecte guanyador, es combina la comprensió per la viabilitat tècnica de la funcionalitat exigida en un teatre del segle XXI (caixa escènica, camerinos i altres infraestructures d’utilització) amb d’altres exigències que no poden ser transgredides, com són el respecte a una estètica proporcional de l’exterior que faci essencialment reconeixible la nova estructura edificativa amb l’actual, el manteniment de les quadres i les seves voltes, o el respecte amb el concepte de teatre clàssic italià en forma de ferradura.
És clar que l’eliminació de l’actual sala és, a més d’un atemptat al cor identitari i arquitectònic del teatre, una llicència totalment gratuïta a una cosa què, que se sàpiga a hores d’ara, ningú ha demanat al Prat. Per què hem de renunciar a la sala de l’actual teatre? Per què hem de repetir el concepte d’auditori, si ja n’hi ha un i de ben nou al Cèntric? Per què hem de sacrificar un element singular en pro d’una sala anodina i convencional totalment despersonalitzada? És per guanyar 100 butaques? De ser així, potser fora bo saber quin pla estratègic de cultura i de programació teatral estable tenim al Prat que faci preveure que una població que no es capaç d’omplir una programació al Teatre Modern (amb 400 localitats) hagi de preparar-se per acollir assistències de 600 persones en una infraestructura nova, que justifiqui l’anihilació d’un element que les generacions joves voldrien recuperar en la seva essència.
Què pensaríem o què diríem avui si, aprofitant l’incendi del Liceu de l’any 1994, els poders públics d’aleshores haguessin arrasat la vella sala de l’emblemàtic teatre? No ho sabem, afortunadament, perquè, tot i ser aquell un veritable símbol de la burgesia noucentista, va prevaldre la consciència patrimonial i, tot i aprofitar per modernitzar la infraestructura, es va fer el que va caldre per restaurar amb tot detall la sala tal com era des de la seva fundació un cop el teatre va esdevenir públic.
Potser podríem prendre’n exemple, ja que la modernitat no pot, ni ha d’estar renyida, amb el respecte al patrimoni i la identitat. Recuperem l’Artesà, sí. Fem-lo viable tècnicament, sí. Però no ho fem a qualsevol preu. Un solar buit amb un nou teatre de l’Artesà -per molt magnífic que aquest nou edifici resultés, per molt fidelment que guardés l’aspecte exterior de l’antic-, si no reconegués i preservés la grandesa de la sala i l’amfiteatre, la seva façana i el seu esperit d’ateneu per molts pratencs, i també per Amics d’El Prat, tindria un regust ben amarg. Cal que l’estètica, amb les llicències que la façana del carrer del Centre pugui suportar i la volumetria que els requeriments tècnics exigeixin, sigui essencialment reconeixible i cal, per sobre de tot, respectar el concepte original de teatre de ferradura a la italiana.
Aquesta és la posició que defensa i defensarà Amics d’El Prat en aquesta continuació de la vella (però encara vigent) campanya “Salvem l’Artesà”.
